No podríem omplir mai moltes pàgines de la nostra història sense una col·laboració estreta amb altres especialitats d’estudi. És cabdal, per exemple, tenir bones sinergies amb els geòlegs. Sense ells no podríem haver omplert buits en el relat, com per exemple, l’estudi dels jaciments neolítics de Juberri.
En un d’ells, conegut com la Feixa del Moro, es van poder trobar unes tombes, alguna amb un aixovar important, format en part per uns magnífics collarets de variscita. Aquest bonic mineral no es troba prop del país, però sí que el podem trobar en un altre jaciment: les mines prehistòriques de Gavà. Els experts han pogut comprovar que aquestes joies mil·lenàries lauredianes procedien d’aquest indret, i corroborar, de retruc, l’existència d’intercanvis en aquella època, que anaven des del delta del Llobregat fins a Andorra, periple que molt probablement anava traçat per l’antiga ruta de Sal o camí Cardoner.
També a Juberri, el jaciment del camp del Colomer ha posat de manifest una cultura material centrada en la factura d’estris de pedra molt resistents. Aquests eren elaborats per un tipus de roca molt compacta i relativament abundant al nostre territori: la corniana. Alguns experts creuen que aquests estris lítics podrien ser productes d’intercanvi amb les poblacions més meridionals, perquè és un material inexistent a les àrees de la costa i el Prepirineu.
Ara bé, si hi ha un element geològic que trobo fascinant per desglossar el nostre passat medieval és l’aerinita. Aquest mineral de color blavós no va ser catalogat fins a finals del segle XIX a través d’unes mostres custodiades a Alemanya, però que procedien del Prepirineu, concretament d’un jaciment situat a Estopanyà (Ribagorça). M’he passat tot el cap de setmana demanant a Xavier Planas, el meu geòleg de capçalera, intentant esbrinar si a Andorra o les valls urgellenques hi havia vetes d’aquest mineral blau, basant-me en molts estudis actuals que afirmen que a l’edat mitjana era molt abundant a la serralada. Tanmateix, ell només ha pogut constatar la seva presència al ja esmentat jaciment ribagorçà, així com a Les Avellanes, comarca de la Noguera. Sobre si hi hauria la possibilitat de trobar-ne a Andorra, ha estat pessimista, ja que aquest element és propi de formacions cambrianes, inexistents al nostre país.
Per què trobo l’aerinita fascinant alhora que interessant, per a la nostra història? Perquè les anàlisis realitzades a les nostres pintures murals romàniques han demostrat que aquest mineral apareix com a pigment base per elaborar el color blau.
Hi ha tres tipus de mineral que van ser emprats per pintar-lo en l’art romànic català: el lapislàtzuli, molt rar i car, de fet, provenia de llunyanes mines afganeses; l’atzurita, existent prop d’Andorra, però que té el greu inconvenient de tornar-se verdós amb el temps; i l’aerinita, element que va ser la base del pigment blau en la totalitat de les pintures murals romàniques andorranes, així com de la gran majoria del repertori català alt medieval.
Així que, cada cop que observeu el magnífic abillament de Déu en majestat de Sant Climent de Taüll, el fons sobre el qual està pintant l’inquietant Agnus Dei de l’església de Santa Coloma d’Andorra, o el colpidor llop blau de Sant Martí de la Cortinada, hi podreu imaginar el mestre pintor esmicolant l’aerinita fins a reduir-la a pols, aglutinar-la amb aigua, per impregnar-la magistralment en la capa humida de morter de les parets de la nau. Aquesta tècnica, coneguda com a pintura al fresc, ha demostrat ser prou eficaç per a la pervivència de les obres d’aquella època, tenint en compte que, a pesar dels segles passats, encara estem en una de les regions de món amb un llegat pictòric romànic més important.
L’aerinita ha tingut un paper important en la nostra història de l’art medieval, base del pigment que ha perdurat com el nostre blau pirinenc.
