És un dia estrany per publicar una columna. Resten encara quatre dies per acabar l’any i el nou se’n resisteix. Imaginem que som una revista de moda. Aquest text seria un trench (sabem que dir gavardina és més normatiu, però ens hem de mimetitzar amb el medi). Els que hi entenen, la descriuen com una peça d’entretemps per a quan no fa ni gaire fred ni gaire calor.
M’interessa la part de l’entretemps. La meva gavardina d’avui no sap si és més trendy mullar-se amb una valoració del que ha estat el 2024 o sotaplujar-se i llistar els propòsits a perpetrar durant el 2025.
Hi ha una part inexplicablement budista en mi que, per cert, combina molt bé amb el color safranat de la túnica dels monjos; i em dificulta mirar cap enrere (el passat ja no existeix) i cap endavant (el futur no ha arribat encara).
Soc a un showroom mental d’incertesa. Només sé que avui és present i que just l’avui mateix de l’any anterior escollia un propòsit per a aquest. Ho recordo: apuntar cada dia en una llibreta de butxaca una nova cosa que hagi après.
Aturem-nos un moment en la llibreta. Total demure (arribats aquí ja no ens estarem d’incloure la paraula de l’any als Estats Units). Coberta similar al cuir de color negre, amb tancament elàstic. Pàgines de paper gruixut color ivori (perfectes per escriure vintagement amb plomes estilogràfiques). I carpetes d’emmagatzematge internes. Vaja, la Moleskine de sempre.
Al principi la dificultat requeia a escollir només una paraula. Després, a no oblidar d’apuntar-la abans de mitjanit (no seria el primer cop que un propòsit es decep de mi abans que jo). La primavera em va impossibilitar dur a sobre la llibreta, coses del dress code i les butxaques de mida reduïda. Prenia notes en paperets o en marges de lectures que no sempre arribaven a lloc. A partir d’aquí tot eren trampes: atribuir un aprenentatge el dia que no corresponia, cedir espai al fum d’un instagramer sense cap valor perdurable… Trampes, a la fi, per apaivagar l’ansietat de no complir amb alguna cosa que subreptíciament s’havia tornat en una obligació. Un dia vaig perdre per casa la llibreta. Un dia em vaig perdre jo. Em vaig aturar. L’any, no.
Resten encara quatre dies. Fins i tot els anys pitjors acaben al desembre, deia una coneguda periodista. I penso que, abans no conclogui hauria de recuperar la llibreta de coses noves que enguany he après. Hi havia una paraula bellíssima. Natsukashi.
És un dia tan estrany per publicar una columna com per trobar una llibreta. Una nostàlgia feliç per als japonesos és natsukashi. Un record que t’omple de benestar, de plenitud. Ara recordo que recordar és reviure el passat amb emoció, és retenir la vida perquè mai s’esvaeixi.
Una abraçada de l’Emma suspesa en el temps és natsukashi. Avui és present i potser si trobo la llibreta, en l’entretemps o en una abraçada em trobi jo. Un dia estrany. Com una gavardina.
