Si haguéssiu conegut la Teresa Enjuanes Rovira seríeu, en llegir aquestes línies, condescendents amb un amic meu que, per una simple coincidència, es diu Joan com jo. A la Teresa, els companys de la classe de lletres del COU Associat (nois i noies dels col·legis de capellans i monges) de Lleida li deien la TER. El malnom li va posar a l’inici del curs un alumne solitari que seia als fons de l’aula. Vosaltres, amics lectors, sou joves i potser no sabeu que l’acrònim TER, a més d’estar format per les inicials de la noia, era el nom d’un tren (Tren Español Rápido!?) tan brillant i espectacular que deixava bocabadats els viatgers de la vella estació de la ciutat. Enteneu ara el joc de paraules? A ella no li va molestar gens ni mica la gracieta. Si jo fos la noia més guapa de tot el COU de Lletres i també del de Ciències i, tirant llarg, dels altres batxillerats públics i privats, diu el meu amic, m’importaria un rave que un microbi intentés tenir un minut de glòria a la meva esquena.
El Joan no va pronunciar mai aquella paraula. Sempre que parlava de la noia, s’hi referia com l’”Enjuanes de la meva classe”, que era una manera de sentir-se un company proper, gairebé un col·lega. He dit parlava de i no parlava amb, perquè parlar amb la TER no era gens fàcil, sobretot durant les classes de les matèries comunes, moment en el qual apareixien els alumnes de Ciències vestits amb roba de marca i cavalcant una Vespa. Eren els cadells de la burgesia ilerdenca i ja se sap que els rics a més de diners tenen bona planta. És a causa de la selecció de les espècies, com va explicar un tal Darwin. Per sort, hi havia un parell d’assignatures optatives en les quals les possibilitats d’acostament eren més elevades. Creu recordar que va ser a Sociologia que el professor va obligar-los a fer un treball per parelles i com la TER va arribar tard –ella tenia llicència per adaptar-se els horaris–, es va trobar que només quedava el Joan. Així és com van fer plegats el treball que determinaria la nota final de curs. Bé, plegats és una manera de parlar, perquè qui va pencar de veritat ja us ho podeu imaginar.
El dia abans que pengessin les notes al tauler d’anuncis, el Joan va anar a una llibreria del carrer Major a robar (ell diu decomissar) Veinte poemas de amor y una canción desesperada de Neruda. L’hauria pagat de bon grat, però només li quedava la xavalla justa per al bitllet de l’autobús que el retornaria al seu poble. L’endemà, ja tenia la mà a la motxilla per treure el llibre quan la noia, després de veure la nota, li va dirigir les primeres paraules amables en tot el curs: “Anem uns dies amb els nois del Sícoris Club de Piragüisme al pantà de Camarasa. Saps remar?” Remar? Amb prou feines sabia nedar. “No gràcies, tinc altres plans per a aquest estiu!”, va mentir.
El meu amic m’acaba d’enviar un WhatsApp perquè, mentre endreçava uns calaixos, acaba de trobar el llibre. Va llegir a L’infinit dins d’un jonc les penes que des de l’antiguitat estan reservades per als lladres de llibres: “(…) la mà convertida en serp (…) i un remordiment que no s’acaba mai”. Diu que voldria donar-lo a la Biblioteca Pública, però li fa molta vergonya que, en girar cua, les bibliotecàries llegeixin la dedicatòria: “A TER, el primer i l’últim tren de la meva vida. Joan”.
Mare meva! Li he aconsellat que el porti a un contenidor de color blau.
