Els que estudien els desastres naturals diuen que “els desastres no són naturals”: tenen a veure amb l’enginyeria, l’economia i la política de les persones. Això també vol dir que, canviant el que fem, canviaríem l’impacte d’aquests desastres. Per sortir del xoc emocional i dels clixés arran de la dana que ha arrasat València, anem a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma a parlar amb tres especialistes que fa anys que estudien les causes estructurals de tot plegat, sobre què podríem fer diferent per evitar-les: Giorgios Kallis, grec, expert en economia i política ecològica, i els seus estudiants Aljoša Slameršak, eslovè, climatòleg i economista, i Feros Khan, singapurès, investigador en desastres i decreixement especialitzat en els efectes socials d’huracans i inundacions.
Pregunta. Què veieu quan mireu cap a València ara mateix?
Resposta (Giorgios Kallis). Suposa adonar-se que la descomposició climàtica ja ens afecta a nosaltres. A cada lloc arriba un moment de comprensió, de fer el clic. A Grècia això ens va passar amb els incendis dels dos estius passats. També hem tingut inundacions molt semblants a les de València. Sempre hem patit desastres, però això és un nou tipus que mai hem vist al Mediterrani.
(Feros Khan). A mi el que em va xocar més és que la gent no fos avisada per l’Estat. En l’estudi comparatiu sobre desastres, és fonamental la idea d’un sistema d’alerta que tothom entengui i conegui. Ningú tria sortir al carrer a rescatar el cotxe si està correctament avisat del que està passant. Dit això, cal pensar en el llarg termini. Cal pensar per què els enginyers havien desviat el riu d’aquesta manera i no d’una altra amb el Plan Sur de Franco. En el meu camp diem “els desastres no són naturals”. Aquest desastre és fruit de decisions humanes de construir tantes cases en una zona de risc sense la protecció adequada.
P. S’ha parlat molt de “cigne negre”.
R. (G.K.) Si cada any hi ha un cigne negre a algun lloc del Mediterrani, el cigne és blanc. El que diu la ciència és que si arribem a un escalfament d’1,5 graus hi haurà conseqüències imprevisibles, però, a sobre, ara que ens trobem en un escalfament d’1,3 graus, estem veient que ja patim aquesta mena de conseqüències en forma de desastres. Però això ho veu gent que no és científica i que voten tota mena de partits.
Aljoša Slameršak. La qüestió és que no tenim una nova normalitat. Això voldria dir tenir un nou clima més càlid, però estable. El que nosaltres tenim és una acceleració constant de l’escalfament global. El que avui és normal, no ho serà d’aquí a deu anys.
(F.K.) Estem experimentant el que suposa travessar llindars climàtics per als quals no tenim cap record comparable. En el meu camp parlem molt de coneixement local, de com la gent s’ho ha fet per sobreviure als desastres. Però aquest coneixement no pot dur-te gaire enllà si tota la pluja que cau en un any cau en vuit hores. Això no té precedents històrics. Més que preguntar-nos si el canvi climàtic és o no la causa, el que cal és preguntar a la gent si, a mesura que aquesta mena d’esdeveniments es van repetint, entenen el lloc on viuen, com es poden resguardar, quins són els perills i qui és el responsable últim d’exposar la gent a aquests riscs.
P. Com es relaciona això amb el decreixement?
R. (G.K.) Fins ara, pensàvem en el decreixement com una manera d’alentir o aturar el canvi climàtic. Que baixi el ritme de l’economia per emetre menys carboni i tenir més temps per canviar el sistema. Però ara el decreixement s’ha de pensar com un model per adaptar-se als desastres que ja estan passant. Més que una economia del decreixement o no, el que cal és una economia que prengui recursos d’una producció que no para de créixer causant emissions i inverteixi aquests recursos en la protecció civil, en posar la gent a viure en llocs segurs, en tenir bons sistemes d’alerta.
(A.S.) Cal pensar el decreixement en termes de projectes concrets. A Catalunya els principals projectes de país són l’expansió de l’aeroport, construir més autopistes, i ningú sap què fer amb la massificació turística. El que sabem és que aquests projectes incrementen la petjada de carboni. No hem de pensar en un decreixement global de tota l’economia, sinó qüestionar les maneres com es vol créixer i com es relacionen amb la satisfacció de les necessitats bàsiques de la gent, com ara no morir per culpa de la gota freda, o tenir un habitatge digne. Com li pots dir a la gent que l’estàs protegint si, al mateix temps, amplies l’aeroport i la dependència de combustibles fòssils?
(F.K.) En una ciutat com València, com és que el boom immobiliari va portar a construir cases en zones on no hi havia hagut mai habitatge, ni hi havia cap infraestructura preparada? És una il·lustració de la malaltia del creixement. El decreixement és deixar de construir més i més cases, i redirigir aquests recursos a millorar les que tenim, preparar-les per a les onades de calor i les inundacions.
Si hi hagués programes ecològics vinculats a feina, a l’habitatge, renda bàsica, ja veuríem si la gent els vol o no
P. Quines polítiques econòmiques proposeu?
R. (G.K.) Parlem de treball garantit i d’una renda bàsica de cures. Això està directament relacionat amb un cas com el de València. Treball garantit vol dir que l’Estat decideix tenir un cos de ciutadans dedicats a avisar i cuidar la gent quan arriben onades de calor. Posar a treballar molta gent en les tasques ingents de construcció i prevenció que cal fer, i que el sector privat no farà mai. Això vol dir que les polítiques de decreixement, justament, donaran feina a més gent que les actuals. L’altra és una renda universal que permeti separar la necessitat de créixer de la feina de cures que tots hem de fer a casa. I això és molt popular. A Mèxic, el president López Obrador ho ha introduït en alguns llocs i ha tingut molt d’èxit. En canvi, el nou govern de Salvador Illa ha cessat el cap de l’oficina que gestionava el pla pilot per implementar la renda bàsica universal. Fa riure, perquè només aspirem a fer un pla pilot quan està perfectament estudiat que la renda bàsica funciona i, en canvi, ningú fa projectes pilot de privatitzacions.
(A.S.) Cal redirigir inversions públiques, que beneficien desproporcionadament les elits i entitats privades sense criteris ni socials ni mediambientals. Ho veiem en grans projectes com ara els Jocs Olímpics o la Copa Amèrica. En el marc neoliberal, l’estat ha perdut la capacitat de pensar sobre el que necessita la gent i actuar, i necessitem que l’estat sigui un agent actiu i no només un distribuïdor de diners per al mercat. Quan passen desastres, les empreses privades no funcionen.
(F.K.) S’acaben d’anunciar deu mil milions d’euros per a l’ajuda i reconstrucció de València. Si hi ha una troballa empírica en el meu camp d’estudi, és que el que es fa després del desastre molt sovint és pitjor que el desastre mateix. Si es poden mobilitzar aquests recursos ara, imagina’t el que podríem haver fet si els haguéssim invertit en redreçar aquests riscos. El que hem vist en casos d’estudi de desastres com ara a Sri Lanka, Haití o Nova Orleans, és que els diners es converteixen en un regal per a la gent que té projectes i interessos per a la ciutat basats a acumular més capital. Després del tsunami a Sri Lanka, els diners de la recuperació van propulsar la indústria turística, que va viure un boom, i les comunitats que van ser afectades pel tsunami i havien viscut allà durant generacions mai van poder recuperar la seva terra. Es parla de reconstruir, de recuperar el creixement, de tornar a viure com en el passat. Cal interrompre aquests cicles, i que aquests diners no només es facin servir perquè els afectats es recuperin, sinó per transformar la ciutat per adaptar-la a aquests riscos del futur. A Espanya hi ha moltíssim habitatge construït a la costa mediterrània en zones en risc d’inundació, booms immensos de construcció en àrees completament desregulades. L’any que ve el que ha passat a València podria passar en dues o tres províncies i estaríem igual de mal preparats. El que passa és que no hi ha plataformes polítiques que abordin les crisis com una manera per transformar les coses.
P. Es diu que les polítiques verdes costen de legitimar democràticament, perquè les classes treballadores les perceben com una cosa elitista.
R. (G.K.) El problema és que la gent té al cap la manera com ho intenten fer els liberals. Els polítics liberals hi posen diners i després les empreses privades s’aprofiten dels diners públics, obtenen molts beneficis i paguen el mínim als treballadors. Així és impossible fer-ho arribar a la gent com una cosa desitjable. Si hi hagués programes ecològics vinculats a feina, a l’habitatge, renda bàsica, ja veuríem si la gent els vol o no. Si fas el que va fer Macron, és clar que la gent s’enfadarà. No pots a baixar impostos als súper rics i posar un impost al dièsel.
P. En un món cada cop més fragmentat i enfrontat geopolíticament, decréixer i fer polítiques ecològiques no és un cost excessiu per a les democràcies occidentals?
R. (G.K.) La Xina ho està fent força bé, això de la descarbonització. No crec que la competició del futur sigui per qui gasta més petroli. L’energia renovable cada cop és més barata i té menys costos socials. Europa té prou poder militar per defensar-se ella mateixa, mentre no pensi a expandir-se i conquerir altres àrees. Des d’aquí, descarbonitzar i decréixer no està en contra de la realpolitik. El problema és que el sistema de creixement actual exigeix prendre recursos als altres, i aquest sistema és el que condueix a una guerra nuclear. També fan una mica de riure els discursos sobre una suposada guerra pels minerals que calen per a la descarbonització, com si fins ara descarbonitzar-nos hagués estat una prioritat i de sobte ens preocupa moltíssim que la Xina es descarbonitzi la primera. Jo no estic veient aquesta competició salvatge per descarbonitzar l’economia, ja m’agradaria.
P. Feros, vostè va viure quatre anys a Nova Orleans. Quines són et les conseqüències climàtiques de l’elecció de Trump?
R. (F.K.) Als Estats Units pots confiar que les classes dominants sempre faran la mateixa política internacional. Uns i altres defensen continuar l’era imperial, mantenir el control del món i la necessitat d’extreure recursos del sud per mantenir aquest control. Biden va esprémer Indonèsia i l’Amèrica Llatina per extreure minerals estratègics com el liti, i va incrementar l’extracció de petroli i minerals dins dels Estats Units. Amb Biden sí que hi havia la idea que calia una transició verda, que desapareixerà del tot amb Trump. Però el problema és que tots els investigadors que han analitzat què s’estava fent amb els minerals per a aquesta transició verda han vist que la gran majoria acabaven en cotxes elèctrics. I, justament, en el futur no volem una societat centrada en el cotxe! Des del punt de vista d’Europa, crec que seria útil deixar de pensar com a part d’un bloc occidental en confrontació, i començar a pensar en els interessos d’Europa, divorciant els nostres interessos de l’escalada del conflicte contra la Xina i el sud global, promovent situacions de comerç i benefici mutu. Els xinesos no paren de repetir que volen un escenari de win-win, que volen descarbonitzar-se i que nosaltres ens descarbonitzem. I si mires el que han fet, és cert, s’estan descarbonitzant i estan construint molt de ferrocarril. La idea que el perill ecològic ve de la Xina i que el bloc occidental l’ha de combatre, aquest marc mental imperialista és justament el que ens pot portar al desastre.
P. Aleshores són optimistes respecte del món multipolar?
R. (F.K.) Hi ha evidència bona i dolenta. Hi ha països entre els BRICS que tenen models absolutament basats en combustibles fòssils, i d’altres que creuen que, per sobreviure, necessitem descarbonitzar-nos. El Fons Monetari Internacional ha causat una devastació immensa en el sud global, i crec que la idea que no hi hagi un sol actor, un sol banc mundial, pot ser bona. Certament, no hi ha una internacional socialista, però tenim una altra cosa que obre certes possibilitats. Des d’un punt de vista social, que hi hagi esquerdes en l’ordre global liderat pels Estats Units s’ha d’interpretar com una raó per a l’optimisme.
R. Giorgios, al seu llibre Límits (Arcàdia) parla molt de la necessitat d’un canvi cultural.
P. (G.K.) Totes les cultures del món tenen una tradició amb lliçons bàsiques sobre l’autolimitació, tant culturals com espirituals. La Grècia clàssica, l’islam, el cristianisme: en totes hi ha una base per entendre que la vida bona és una vida simple. Aquests sentits comuns que encara circulen han de ser la base cultural del canvi que necessitem. Últimament la premsa es pregunta per què els espanyols viuen tant si, quan mirem les dades, no és cert que practiquin una dieta mediterrània: la majoria mengen molta carn i viuen en ciutats contaminades. Doncs la millor hipòtesi diu que és perquè hi ha molts llocs públics, la gent té molts amics, i això els porta a caminar molt per veure els amics i passar-ho bé amb ells sense necessitar gaire. Això és el decreixement, això és la felicitat i l’esperança de vida. També necessitem nous relats que capturin la tragèdia de la nostra època i donin esperances en termes diferents de Hollywood. Fa poc vaig veure una pel·lícula finlandesa, El dia més feliç a la vida d’Olli Mäki, que explica la història real d’un boxejador finlandès que era molt bo. Resulta que ell només estava enamorat de la seva nòvia, no li importava la lluita ni la preparació compulsiva. Perd un gran combat i li és absolutament igual, perquè la seva vida fora de la boxa és bona i feliç.
(F.K.) El problema que tenim ara és que l’extrema dreta és molt efectiva en la guerra cultural i l’esquerra ha d’oferir alternatives atractives. A mi m’interessa molt veure que a la generació Z hi ha un cert moviment antitreball: algú que treballa molt el poden veure com algú ridícul que s’hi deixa la pell perquè Jeff Bezos tingui un nou iot.
P. Ara que parlen d’extrema dreta, què pensen de l’obsessió d’Elon Musk o de Victor Orbán per la natalitat?
R. (G.K.) Els verds no estan en contra de la natalitat, és el capitalisme que ha escanyat tant la gent que es troba sense recursos per tenir fills. Per això algú com Elon Musk, que és un capitalista, està preocupat. Per a la classe treballadora, que la població es redueixi no és dolent, perquè el seu valor relatiu i el seu poder de negociació incrementen. El que sabem d’altres moments històrics de baixa natalitat és que el sistema capitalista organitza els poders per fer créixer la població.
P. Aquí els vull preguntar sobre immigració. Perquè dir que calen immigrants perquè l’economia creixi és una altra manera de beneficiar els capitalistes, especialment quan crees una competició pels sous baixos. Entre la xenofòbia de la dreta i la manca de discurs d’esquerres per regular la immigració, què es pot dir de raonable?
(G.K.) És realment difícil. El gran capital es beneficia de la immigració si la pot controlar per abaixar costos laborals. Jo estic en contra de la xenofòbia, i els immigrants no tenen cap culpa, i crec que cal pensar la immigració en termes de solidaritat. Alhora, estic en contra dels arguments perquè la immigració es converteixi en font de creixement econòmic. No és la meva especialitat i no tinc un discurs fàcil que solucioni això.
P. Què li dirien a la gent de València ara mateix?
R. (G.K.) Repetir la idea que la resposta al desastre de València pot ser pitjor que el desastre
(F.K.) Ells han estat molt més eloqüents del que puguem dir nosaltres, en el moment que van tirar fang al rei, a Pedro Sánchez i a Carlos Mazón. El que sabem que passa en els llocs que han patit un desastre és que al principi sempre hi ha un moment de gran claredat i atenció, però la majoria de decisions polítiques es prenen sis mesos després, quan la gent ja ha passat pàgina, i qui s’encarrega d’això és una comissió. A la gent de Paiporta se li ha de dir que tenen el dret de viure allà, que qualsevol que faci plans sobre ells, però sense ells, no està tenint en compte els seus interessos. Com se sol dir, “res sobre nosaltres sense nosaltres”. El més important és vigilar atentament el pla de recuperació: d’on surt, qui el fa, on va a parar la gent, què es considera segur i què no, què es manté com abans i què canvia. Hi ha en joc l’enginyeria humana que decideix com l’aigua es mou per la regió, i la gent té el dret de demanar canvis i tenir poder de decisió. El dany irreparable acostuma a passar quan ja no tens l’atenció de les càmeres ni el poder per tirar fang al rei, i has d’acceptar que quatre buròcrates et diguin que ja no tens el dret de viure allà, et donin un xec i un copet a l’esquena. Molta gent està ajudant i és molt bonic que la gent ajudi, però hi ha el perill que això es redueixi a un clixé, “Olé los espanyoles”. Cal polititzar això: ara que tenim cura els uns dels altres perquè l’Estat ha fallat, hem de pensar com fer-ho per no haver de tenir cura els uns dels altres només quan plorem, sinó sempre, de manera que això no torni a passar. Aquesta inundació no és un cigne negre, igual que la majoria de desastres. Si mires la literatura científica, hi havia desenes d’articles preveient una inundació com aquesta.
(A.S.) Un perill molt gran és establir un nou estàndard per a les respostes a catàstrofes del futur. Si no exigim un estàndard prou alt, els polítics s’acomodaran, diran que tot plegat són desastres naturals i que aquesta és la nova normalitat climàtica. A Eslovènia, un any després de la inundació, ara tenim tots els polítics dient que la responsabilitat de protegir-se és de la gent, que cal contractar assegurances. El mateix que va passar als Estats Units després del Katrina. Abans l’estat donava respostes, i ara hi ha un discurs de responsabilitat individual que transfereix tots els costos a les classes treballadores.
