En escoltar la polèmica que s’ha aixecat al voltant de l’assignatura de literatura a Catalunya, que pel que sembla pot deixar de ser obligatòria a batxillerat, el primer que em va venir al cap va ser una de les frases que sempre em deien de petit: “El llegir et farà perdre l’escriure”. La frase s’utilitza per referir-se a algú que, per dedicar-se a una cosa, n’abandona una altra de més important o convenient. En el fons el que m’estaven dient és que llegir és una manera ràpida d’esdevenir un somiatruites, un tocaboires, fins i tot un badaire. I si no em creuen, només cal recordar una de les definicions del terme badar que trobem al diccionari: “Tenir l’atenció distreta, no adonar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa”.
Quan ja era una mica més granadet, o el que seria el mateix, quan ja feia algun dia que m’afaitava, un oncle meu em va allargar un full de paper tot dient-me: “A veure què li fas dir a aquest escrit”. Com acostuma a passar, en aquell precís instant no vaig saber reaccionar. Amb el temps, però, vaig entendre que el meu oncle m’estava dient dues coses. La primera, que ja em considerava una persona adulta i per tant la meva opinió era important. Un gran afalac, sens dubte. I la segona era que, el mateix text, llegit per persones diferents podia voler dir coses molt distintes. En aquell punt, però, la meva confusió era màxima. Si llegia massa, no faria res de bo a la vida. Però haver llegit molt, amb el temps, m’havia permès entrar en el món dels adults.
Desconec si convertir la literatura en una assignatura optativa és una bona idea o no. El que sí que he comprovat és que de tant en tant hi ha eleccions en les quals escollim unes persones perquè prenguin aquesta mena de decisions. Amb tot, dissabte passat, durant la representació del Pessebre Vivent que es fa aquest any a la Seu d’Urgell –encara es podrà veure el cap de setmana que ve– una de les escenes de l’espectacle m’hi va fer tornar a pensar. En aquesta s’hi representa un home llegint una mena de pergamí davant de quatre persones, que l’escolten atentament.
Si la cronologia no falla, qualsevol pessebre ens trasllada 2024 anys enrere i per tant, és molt probable que les persones que estan escoltant el lector no sàpiguen llegir. Una mica més endavant hi ha les legions romanes i el rei Herodes, tot escarxofat en una poltrona que, de ben segur, és qui redacta l’edicte que s’està llegint.
En tot cas, sigui o no el temps d’Herodes, aquesta escena del lector ens mostra que, si hom no llegeix, sempre hi haurà algú disposat a fer-ho per tu.
