Les xifres són demolidores: la inversió estrangera en béns immobles va doblar llargament l’any passat la de tots els altres sectors junts: 380 milions davant 150. És una obvietat que no era aquest l’objectiu de l’obertura econòmica que es va iniciar el 2012. Però també ho és que els efectes han sigut aquests, i que l’entrada massiva de capital forà per adquirir totxo ha sigut un dels factors clau en l’actual crisi de l’habitatge. D’aquí la necessitat imperiosa de la llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge que va entrar en vigor al març i que va introduir oportunament mesures per frenar aquesta allau: assenyaladament, l’increment fins als 600.000 euros de l’exempció de l’impost de transmissions patrimonials i el recàrrec del 25% sobre la plusvàlua quan el comprador estranger vengui el bé immoble abans dels dos anys. Caldrà esperar uns mesos per calibrar l’impacte real d’aquestes mesures en el mercat i saber si el legislador ha pecat de prudent o si calia insistir en detalls col·laterals però en absolut menors com la trampa del fill, que generen una legítima inquietud ciutadana. Una altra xifra altament preocupant i que deriva de la febre especuladora que ha enverinat els últims anys el mercat de l’habitatge és el preu del metre quadrat, que s’ha incrementat un 70% l’últim lustre. És una obvietat que per a una gran majoria de la població la compra ha deixat definitivament de ser una opció. Per això és tan urgent tocar la tecla adequada per frenar l’endimoniada espiral del lloguer. Serà, diguem-ho una vegada més, el sedàs a través del qual el ciutadà jutjarà l’acció d’aquest Govern, inclòs l’acord d’associació.
