Promoure la participació ciutadana costa, i costa molt. Però els governs hi han de posar de la seva part, i més en un país en el qual potser encara costa més pel ritme de treball i la idiosincràsia. Què direm de la participació en la vida política de ple dret? Doncs nosaltres podem anar dient el que ens sembli, que els estats que ens miren des de fora, observant el que diuen entitats i organismes internacionals, recomanen que Andorra flexibilitzi la Llei de nacionalitat perquè hi pugui haver una participació a través del vot en la vida pública i sobretot política. Cal anar més enllà de donar unes quantes capes de pintura per maquillar que alguna cosa es farà com passarà amb la renovada Llei de nacionalitat, que al cap i a la fi el que canviarà és que no caldrà que els 20 anys de residència siguin consecutius. Això, per als estats que ahir van examinar la situació dels drets humans a Andorra és poca cosa en realitat, com una engruna de condescendència per a alguns. De per si ja és difícil que la gent vulgui comprometre’s en la vida política, si per postres hi posem traves, encara augmentarà més la desafecció a la política de la qual tothom es queixa però en realitat no es fa pràcticament res per promoure-la. També cal titllar de maquillatge una mica maldestre el que es refereix als drets sexuals i reproductius, perquè Andorra, si bé va exposar les dificultats de despenalitzar l’avortament, va callar del tot que ara per ara el projecte de llei no té data. D’aquí a cinc anys tornarem a sentir a l’examen periòdic universal que ambdós temes estan com estaven?
