No li tinc especial simpatia a Vito Quiles, tot i que, no els enganyaré, la forma com enerva progres i indepes i els fa ballar al so que toca impedeix que li pugui tenir cap antipatia. De fet, no en sé res, més enllà de la caricatura que n’han dibuixat tant ell com els seus haters, i que acostuma a moure’s embolicat en una bandera espanyola de dimensions considerables. A alguns això els molesta especialment. Acostumen a ser els mateixos que a la mínima s’emboliquen amb una estelada, i això en canvi els sembla estupendíssim, i que no veuen res estrany que l’horda d’encaputxats amb passamuntanyes que l’altre dia van boicotejar un acte seu a la Universitat de Navarra enarboressin un bosc d’amables ikurriñes. Amb això el que intento dir és que aquesta exaltació simbòlica és purament simètrica, com si els posessin un mirall al davant, i que veig moltes més similituds entre Vito Quiles i els seus detractors que no pas diferències. Bé, sí, hi ha una diferència evident, i és que Vito Quiles no s’ha arrogat el dret de decidir qui pot i qui no pot passejar-se pel campus d’una universitat. A ell el boicotegen per fatxa. Però, què eren Rosa Díez, Cayetana Álvarez de Toledo, Fernando Savater o Arcadi Espada, a qui els antifeixistes tampoc permetien parlar en seu universitària? El gran problema espanyol d’avui és que la retòrica guerravicilista, que divideix els ciutadans entre feixistes i antifeixistes, ha desbordat l’esquerra estripada i l’ha assumit amb entusiasme digne de millor causa el PSOE, el més semblant al PRI que ha parit la democràcia espanyola. Comença a agafar cos la idea que contra els feixistes val tot. Tot. I feixista, és clar, sempre és l’altre. Per això proliferen a xarxes i mitjans Robespierres i Dantons de pa sucat amb oli que reparteixen fatwas antifeixistes, que alimenten un clima prebèl·lic i que són indistingibles dels feixistes que diuen combatre. Vito Quiles, com a mínim, no estomaca periodistes.
