Primer va ser la Massana, amb la moratòria d’un any a noves llicències urbanístiques davant de la constatació que serveis bàsics com la depuradora estaven al límit del col·lapse, i amb l’establiment d’un sistema de quotes que permetrà construir cada any una superfície determinada a partir de la mitjana dels últims dos decennis. Li va seguir Ordino, que vol impulsar un creixement compacte al voltant dels nuclis urbans, i ara és el torn de Sant Julià, que emula la Massana i que suspèn durant dotze mesos les llicències de parcel·lació de terrenys i les noves urbanitzacions d’iniciativa privada. L’excusa és de nou que infraestructures com el col·lector d’aigües residuals estan al límit, amb l’afegit que la moratòria en altres parròquies ha provocat un pervers efecte crida. Una altra vegada s’esgrimeixen els resultats dels estudis de càrrega i es confia en la revisió del pla d’urbanisme per evitar el col·lapse. Aquests saludables moviments dels comuns responen al sentit comú –ja saben, el menys comú dels sentits– que aquests dies han reclamat al Consell General des dels enginyers fins als geòlegs i, atenció, els constructors, conscients tots que és insostenible el ritme desmesurat de construcció de l’últim lustre. Benvinguda sigui la sobtada conversió dels comuns, és clar, però això no ens ha de fer oblidar que la competència urbanística és exclusivament comunal, i que les corporacions locals, que han omplert les seves arques amb les taxes a la construcció, són les principals responsables de la situació actual. La pregunta òbvia és si totes aquestes mesures arriben a temps.
